Andorra Ultra Trail Vallnord 2012

Aquesta és la crònica d’una cursa especial. La crònica de l’Andorra Ultra Trail Vallnord en la versió Celestrail. Una volta al cor d’Andorra de vuitanta-tres quilòmetres i cinc mil metres de denivell positiu i uns altres cinc mil de negatius. Quin mal de cames!

Després de trencar-me el colze en l’últim tram de la preparació de la TITAN Desert 2012 i d’haver de renunciar a aquesta i d’altres curses ciclistes, em vaig veure obligat a buscar nous reptes. M’agrada competir, i si no puc fer-ho en bici, doncs ho faré a peu.

M’he plantejat córrer l’Ultra Trail del Montblanc 2013, i això m’obliga a fer curses preparatòries per agafar els set punts que demana l’exclusiva prova del Montblanc.

Aquesta cursa d’Andorra no em donarà cap punt, però em va bé pel calendari i m’ajudarà a veure com n’estic de lluny per plantejar-me una cursa tant dura com l’UTMB. Cent seixanta-sis quilòmetres i un desnivell acumulat de dinou mil metres.

Després de la trencada de colze, m’ha costat unes setmanes recuperar la meva forma en la cursa a peu, que ja tenia força oblidada degut a la preparació especifica que vaig fer per la TITAN Desert, però penso que hi arribo amb un nivell raonablement bò.

Com tantes altres vegades, compto amb l’ajuda i el suport de la familía, que m’acompanya per passar plegats aquest cap de setmana al Principat. Després del viatge i d’instal·lar-nos a l’apartament, anèm cap a Ordino per recullir dorsal i assistir al briefing. A les 18h tot fet i ja apunt per començar la cursa a les nou de la nit.

Després d’esperar algunes hores amb la família, ja ha arrivat el moment. Poc abans de les 21h ens apleguèm tots a la sortida, una mica més de dos-cents cinquanta corredors i després d’acomiadar-me de les nenes, la Mireia, la Pili i el Joaquim, PAM! Comença la cursa!

 

A l’inici vam sortir del poble per asfalt, però aviat vam trepitjar muntanya para anar poc a poc guanyant desnivell. Els primers sis quilòmetres encara de dia, van pujar d’una manera suau i sostinguda. Les sensacions no eren del tot bones, doncs ja vaig començar la cursa amb un cert mal de cap i amb una sensació de poca energia una mica preocupant.

Aproximadament del quilòmetre dos al dos i mitg vam baixar una mica per tornar a pujar suaument fins el quilòmetre sis.

Durant els primers quilòmetres, hi ha força corredors al meu voltant, i com és normal, personalitats de tota mena. Jo em dedico a córrer, pensar i callar. El que fa la majoría, però sempre hi ha el típic corredor que fruit d’uns nervis extrems, comença a fer broma o dir autèntiques tonteries que a ell mateix li provoquen un riure completament exagerat i fora de tota mesura. Es una cosa comú a totes les curses, però que no deixa de sorprendre’m.

Al quilòmetre sis, encara de dia vam començar a pujar la part mes tècnica, dura i maca de la cursa. La pujada fins a Clot de Cavall, sis coma cinc quilòmetres i mil cent viutanta-cinc metres de desnivell, es a dir, sis coma cinc quilòmetres a una mitja del divuit percent de pendent.

Poc temps després de començar ja es va fer de nit i vaig posar el frontal en marxa. La pujada, amb molta roca era bastant tècnica i el pendent feia l’ascensió similar a un tram d’escales infinit pujant graons de tres en tres.

A meitat de la pujada, de nit però amb certa llum de la lluna plena, vaig mirar avall, i la imatge de centenars de frontals marcant el llarg camí que jo ja havia recorregut em va fer posar la pell de gallina. Una imatge que m’ha quedat grabada a la retina, d’una bellessa espectacular i que vaig lamentar profundament no poder capurar-la. De fet, aquesta sensació la he tingut durant tota la cursa, doncs he gaudit d’unes imatges espectaculars. Unes imatges que amb la meva poca traça díficilment es podien haver captat amb una camera fotogràfica.

La pujada a Clot de Cavall, tot i la duresa, la vaig portar força bé, doncs a l’inici de cursa i amb poca fatiga, tot es viu d’una manera més fàcil.

Fins arrivar a aquest primer cim, no vaig mirar el rellotge. La meva estratègia de cursa estaba basada en la consecució de petits i no tan petits objectius, i en cap cas, podia pensar més enllà del proper.

Per simplificar aquesta tasca, em vaig dividir la cursa en etapes, i cadascuna d’elles era el tram entre avituallaments, per tant, un cop començada la cursa, el meu únic objectiu era arrivar al primer avituallament. En cap cas podía pensar més enllà, i molt menys encara, pensar en el final o en els quilòmetres que resten fins el final. Fer-ho podría suposar entrar un espiral de pensaments negatius que em portaría sens dubte, a abandonar.

Be, com deia, un cop al Clot de Cavall (2.600 metres), vaig mirar el rellotge i ja eren les 23:35. Dues hores i mitja duríssimes, però ja tenia el primer pic assolit. Aqui dalt hi ha una boira de cal deu, i tot i la potent llum del meu forntal, amb prou feina veig més enllà de dos metres. Entre la boira i l’alè, tinc una cortina de fum que em complica llegir el terreny adecuadament. Em costa distingir les textures, i la baixada que tinc davant té molt pendent i és molt tècnica, així que aquesta petita manca de visibilitat, em fa anar força més lent del que podría. Tot i així, no arrisco més del compte, i aconsegueixo fer els primers sis-cents metres de desnivell sense cap caiuguda. Ara només queden dos o tres quilòmetres fins el primer avituallament a Pla de l’estany. Són tres quilòmetres de pujada que agraeixo, doncs després de baixar més de sis-cents metres de desnivell en només dos quilòmetres, sempre s’agraeix una pujada! Amés, a aquesta altitud, ja no hi ha boira i el primer objectiu esta apunt d’arrivar.

Finalment, després de tres hores i quart, arribo al primer avituallament, el meu primer objectiu ja esta aconseguit. Ha estat dur, però em sento bé, tinc forçes i estic moltivat.

Fins aqui he anat menjant alguna barreta de cereals que portava i he begut un litre de sals amb carbo-hidrats, doncs en cap cas volia cometre l’error de no menjar ni beure suficient.

A l’avituallament, menjo una mica de pa amb xocolata i tres gots d’Acuarius. Es el que em demana el cos i em senta fantàstic. Estic patint, però tinc la sensació d’etstar en el millor lloc on puc estar en aquest moment, només em cal aixecar la vista per adonar-me que em trobo en un Hotel de mil estrelles!
Reviso el full de ruta i veig que fins el proper avituallament al refugi del Comapedrosa hi ha només cinc quilòmetres de pujada, per tant, decideixo no omplir la motxilla amb beugda. Podré aguantar els seixanta o noranta minuts que em costarà arrivar-hi.

Efectivament, els cinc quilòmetres de pujada els agafo amb ganes i energia i tot i la dificultat del terreny i el desnivell, hi arribo a la una i mitja de la matinada.

Després de superar uns altres sis-cents metres de desnivell positiu en menys de tres quilòmetres, arribo al segon avituallament (Refugi del Compedrosa) completament empapat de suor i amb totes les capes de roba totalment molles. La samarreta tèrmica, segona capa i tallavents estan completament molls. Entro al refugi, passo el control i després de menjar una mica més de dolç i beure, decideixo omplir la motixilla amb un litre d’Acuarius. Un cop plè, no aconsegueixo posar la bossa d’aigua la seu lloc. Haig de buidar la motxilla i tornar-la a omplir amb tot el material. Intento fer-ho ràpid, poso en marxa el forntal i surto del refugi.

Només sortir, sento una sensació de fred fortíssima. En poc més de vint metres començo a tremolar. Intento córrer, però és inútil. Si no faig alguna cosa m’agafarà una hipotermia!
Merda! Torno al refugi i mentre em trec de sobre tota la roba molla, em passen mil coses pel cap. En aquest moment, estic asustat, veig que estic molt a prop d’abandonar, els nois de la Creu Roja em volen tapar amb una manta, però no els deixo. Vull treure’m la roba i posar-me el que porto a la motxilla preparat per quan faci més calor. Una samarreta de tirants i la capa de pluja. No es lo millor per sortir a 2.500 metres amb quatre o cinc graus, però és el que tinc i esta sèc.

Guardo la roba molla a la motxilla i surto esperitat amb l’intenció de córrer com un boig muntanya amunt fins que entri en calor. No es bò desperdiciar energies tenint en compte que em queden més de dotze hores de cursa, però es una questió de supervivència.

Per sort, el meu plà funciona, i en poc més de cinc minuts ja entro en calor. Afluixo el ritme i ja em sento més tranquil. Per uns moments, he vist la meva cursa en risc. M’he vist fora al quilòmetre vint-i-dos.

Després d’entrar en calor, segueixo pujant cap al pic del Compapedrosa, la boira es força densa i tot just davant, tinc un parell de corredors, que davant d’aquell silènci sepulcral, només trencat pel sò dels seus bastons, i sense cap frontal de cap altre corredor a la vista, un dells de sobte crida; “Hay alguien?…” Jo, de seguida agafo la història! Això es un acudit de l’Eugenio!

De cop, hi torna, i aquesta vegada, crida: “Hay alguien!!! ( i amb un veu més suau) alguien… alguien… alguien…”

Negre nit, 2.600 metres d’alçada, estèm trepitjant neu, fa fred i hi ha molta boira, però aquelles paraules em canvien l’humor! Sense pensar-ho, jo responc: “Si hijo mío, está Dios!”

Quin fart de riure ens vam fer! També era un fan de l’Eugenio i va recordar un altre acudit mític; “El Golf y la madre que lo parió”!

Bé, seguim pujant força estona cap al cim però abans d’arrivar-hi, just a Sanfons (2.600 metres) ja començèm a baixar cap al tercer aviatuallament al Coll de la Botella. Psicològicament, aquest era un dels avituallaments claus per mi, doncs era l’ultim abans del d’Escaldes, que es la meitat de cursa. Per tant, la motivació va fer gran part de la feina, i després d’una baixada molt forta i que s’em va fer llarguíssima, vaig arrivar al Coll de la Botella. Un avituallent que vaig fer amb força calma, però vigilant que no es repetís un altre cop el problema del fred. Vaig menjar bé, beure bé i omplir la motxilla amb una altre litre d’Acuarius, tres minuts escassos. Son les tres de la matinada i em queden més de 15 quilòmetres fins Escaldes. Seràn més de tres hores, si tot va bé, i només tindré un litre de liquid i el menjar que m’emporti, doncs ja no tinc reserves pròpies.

Agafo quatre llesques de pà de motlle i força troços de xocolata. Es un tipus de menjar que no tasto mai, però de tot el que hi ha allà, es el que em denana el cos.

Surto del control i després de tres o quatre quilòmetres d’una pujada forta però no tant extrema com les anteriors, comença el primer calvari seriós de la cursa. Començo a baixar i el desnivell es molt important. Ja porto vuit hores de cursa i tinc els quadriceps força carregats de tanta baixada. Els quilòmetres es fan eterns, sempre el mateix. Això no s’acaba mai! Les cames em fan mal, els peus començen a donar moltes senyals de dolor. Tinc la sensació de tenir els peus molt llagats, però el terreny no em dona ni un sol moment de calma. La baixada és fortíssima i constant. Els primers quatre quilòmetres ens faràn perdre sis-cents metres de desnivell i hi invertiré quasi dues hores. Alarma! Començo a tenir sensació de set. L’Acuarius de la motxilla s’ha acabat fa estona i la sensació de set em preocupa. Segons els meu càlculs, encara em falta més d’una hora fins el control a Escaldes i això si tot va bé, sino, poden ser dues o tres hores. Tinc un problema seriós. Si no aconsegueixo aigua aviat, em deshidrataré i aleshores tot s’haurà acabat. Els minuts passen i la preocupació creix. El meu cervell te molta feina, haig de seguir corrent a contracor, doncs els peus i cames em fan molt mal, i amés la preocupació per l’aigua no para de créixer.

En moments així, si tant dolor estic patint, perque no paro una estona us preguntarèu? Doncs molt simple, les butllofes dels peus no es curen ni amb uns minuts, ni tans sols amb varies hores i el mal a les cames tampoc, per tant, tot el temps que estigui quiet, fa que la cursa s’allargui i la meva agonia també, per tant, més val anar per feina! I encara diré més, hi ha una cosa que em repeteixo constantment durant la cursa, i es que tot passa, res no dura eternament. En algún moment el dolor canviarà, potser creix o potser baixa. Com la vida, les curses tenen alts i baixos. El dolor, l’ànim, l’energía, tot puja i baixa constantment. Així doncs, cal tenir fè de que vindràn moments millors.

Al cap de pocs metres, el terreny passa de sec a humit. Les pedres del corriol pel que baixo començen a estar humides i això em fa pensar que aprop tinc algun punt amb aigua. Sí! Tot just uns metres més avall, l’humitat es més forta i el corriol esta força enfangat. L’aigua es filtra per sota l’herba del costat dret del corriol. Busco un punt on corri una mica l’aigua i sense pensar-ho dues vegades, m’hi abocu a quatre grapes per beure l’aigua que cau d’un roc i que forma un petit rajolí. Als pocs segons de saciar-me amb aquesta aigua tant fresca, recordo que porto un got plegable que he utilitzat als avituallaments, així que el trec i el rajolí l’omple en pocs segons. M’empasso tres gots, i molt més tranquill, segueixo el descens.

En els propers kms, repeteixo l’operació dues vegades més, fins que a pocs kms d’Escaldes ja deixo la muntanya i entro a la carretera per baixar directe fins el poble. Bé, directe si, però gens aprop. El que em sembava que sería un plàcid passeig per l’asfalt, es converteix en un petit infern.

Aviat ens fan sortir de la carretera, tot just passats els tunnels, i tornèm a la muntanya per un petit camí que va paral·lel a la carretera, però que esta tot enfangat i que complica i allarga moltíssim l’arrivada al punt de control.

Finalment, després de patir molt, arribo a la meitat de la cursa. Ja van quasi 9 hores i estic força tocat.

Els volutaris d’aquest punt et tracten amb un carinyo especial, doncs són conscients de que és un moment crític de la cursa. Un lloc molt propici per tirar la tovallola. Si per desgràcia et dona per pensar que cony fas allà i que per davant tens exactament el mateix que has deixat enrrera, estas acabat!

Jo per sort, vaig distreure la ment amb altres coses. Em vaig treure la roba, i m’en vaig posar de seca. Menjar, beure i després vaig decidir canviar-me els mitjons. Bufff, quin panorama… Tenia els peus plens de llagues, quasi totes plenes de sang. Per un moment vaig pensar en cridar un podòleg per que m’ajudés d’alguna manera (suposo que per això la organització hi posa 9 podòlegs), però finalment vaig pensar, si amb tot això has arrivat fins aqui, no siguis burro i deixa els experiments per un altre dia! Mes val no refredar-se massa i marxar ràpid, que ja m’estic pensant massa coses.

Deprés de valorar-ho bé, decideixo deixar la roba molla a Escaldes, i treure’m de sobre més d’un kg de la motxilla amb una roba que encara que faci molt fred, ja no em podré tornar a posar, doncs tot just esta començant a ploure i dubto que ficat a la motxilla tot comprimit es pugui assecar.

Sense pensar-ho més, surto al carrer i en el meu camí de sortida no paro de rebre calorosos aplaudiments de tothom qui hi ha allà. La gent que esta ficada en aquest món del Trail running, sap com n’es de dur arrencar després de 43 kms i tenint uns altres 40kms per davant.

Com deia, surto d’Escaldes amb puja i aviat deixo l’asfalt. Passat l’Hotel Carlemany, aviat començo a pujar per un camí tot enpedrat amb una pendent molt violenta. La veritat es que no em va gens malament, doncs aquest es el perfil que menys mal em fa a les llagues dels peus i als musculs de les cames. Ara mateix, no em puc ni plantejar córrer, i una baixada també sería quelcom realment insuportable.

El meu proper objectiu es Coll Jovell. Son cinc quilòmetres de pujada on pujaré set-cents metres de desnivell. Ho recordo molt dur i quasi tot el recorregut amb moltíssima roca formant una llarguissima escala natural amb graons de mes de cinquanta centimetres d’alçada. Necessito beure, doncs ja fa mes d’una hora i mitja que pujo i el sol ja pica força. Estic fent una suada bestial.

Aprofito la pujada per treure’m el frontal i deixar-lo a la motxilla sense aminorar la marxa.

Després de molt patiment i d’algún petit mareig arribo a Coll Jovell. En aquest punt, començo a pensar en el futur i m’agafa certa eufòria. Recordo perfectament el perfil de la cursa i se que ara tinc 5kms de baixada i plà fins el km55, que és un dels avituallaments claus. Mentalment jo m’havia fet el meu plà. Un cop a aquest avituallament només em calia recorrer quinze quilòmetres fins el seguent, on sabía que si hi podía arrivar, la cursa ja era meva! Doncs només em quedava una durissima puajda de cinc quilòmetres i un descens de deu quilòmetres fins a Ordino.

Es curiós veure com t’enganyes a tu mateix pensant totes aquestes històries, quan realment el que et queda son trenta-cinc quilòmetres duríssims de cursa. No fotèm!

Però be, sigui com sigui, t’has d’anar enganyant d’aquesta manera, sino és impossible afrontar-ho.

Com deia, estic al quilòmetre quaranta-set i mitg a Coll Jovell, i em queda una baixada molt dura i uns quilòmetres més de plà fins el seguent avituallament al quilòmetre cinquanta-cinc.

Durants aquests quilòmetres, intento córrer, però els quadriceps i la cadera em fan tant mal, que deixo d’intentar-ho. Intento caminar ràpid, però les llagues em fan molt mal. Començo a fer càlculs i veig que si no puc córrer, la cursa esta en perill. Ara vaig bé de temps, vaig 4 hores per sota el temps de desqualificació, però puc perdre-ho tot en els propers quilòmetres.

No deixa de sorprendre’m que tot i l’esforç que faig, els kilòmetres passen molt lentament. La meva única experiència prèvia en Ultra Trail va ser el Meridià Verd, uns 70kms que vaig completar en només set hores i quaranta minuts. En canvi aqui, el desnivell es tant bestial, que les hores passen però els quilòmetres no.

A tots els qui normalment correu per asfalt us pot semblar que he anat de passeig, però res més lluny de la realitat. Les vostres referències aqui no serveixen. M’he empleat a fons i no he parat ni un moment a excepció dels punts de control.

No me la puc jugar al final, així que decideixo córrer tot i el patiment extrem. Començo a fer-ho, es horrorós, recordo que durant aquests anys he superat molts mal moments, però aviat m’en adono que mai res igual. Aguanto, cada passa és un suplici. De la multitud de llagues que tinc als peus, n’hi ha una entre dos dits que em fa un mal bestial, i cada passa es una fiblada que trigaré a oblidar. Els minuts passen i poc a poc m’acostumo al dolor. No ens enganyèm, ja fa moltes hores que em fan mal moltes coses, però aquest nivell ja es seriós…

Després de molt patir, per fi arribo a l’esperat aviatuallament. Ja sóc al quilòmetre cincuanta-cinc. Menjo com un posseit. Ara ja no m’entra res dolç. La calor em modifica totalment les ganes de menjar i beure. Necessito menjar salat i només m’entra aigua. Res d’Acuarius.

Pa de motlle i fuet. Quelcom que feia anys que no menjava, però això es el que em denana el cos, i la veritat, no estic com per negar-li res ara mateix. M’ha de portar fins a Ordino, així que prefereixo tractar-lo bé…

Depsrés de beure i menjar, començo a córrer cap el nou objectiu. Seguent avituallament a quinze quilòmetres. Ara tinc un perfil trenca-cames amb baixada, puajada, baixada i puajda fortíssima de nou fins l’avituallament d’Armiana. El punt que m’he marcat com a clau de la cursa. Si arribo aquí, es molt provable que sigui finisher, doncs només em quedarà pujar cinc quilòmetres durissims i baixar-ne deu. Em sembla estúpid retirar-se precissament aquí.

Començo amb ganes, però poc a poc veig que ara ja no es només cosa del dolor. Cada passa em provoca una punxada als ronyons increible. Haig d’afluixar una mica el ritme i passo a caminar ràpid. Per sort, aviat començo a pujar i això m’ajuda a relaxar la zona.

Ja fa més d’una hora que he deixat l’ultim avituallament i m’he ventilat tot el litre d’aigua que portava. Torno a patir per la set i la por a deshidratar-me m’obliga a estar molt pendent de beure aigua del primer lloc on la trovi. No trigo massa a trovar un salt d’aigua i m’en faig un tip. Segueixo pujant i atrapo un grup de tres francesos que tinc per davant. Amb ells, pujèm un desnivell bestial sota un sol de justicia. Fins el moment, el desnivell més intens de la cursa. Prop d’un km pujant molt vertical i amb un terreny molt exposat al sol i molt sec.

Després de molt pujar arrivèm al Coll Cauba i l’alegría m’envaiex. Estic només a dos quilòmetres de l’avituallament clau. A la baixada deixo escapar els francessos, doncs el fet d’anar sense bastons i amb bambes d’asfalt, em perjudica moltíssim a la baixades i de fet porto tota la cursa perdent un temps preciós i sobretot fent un esforç extra per no relliscar als descensos tècnics. Vaig amb un punt extra de prudència respecte la resta de corredors, doncs de la manera que tinc el colze, no em puc permetre ni una relliscada. Les consequències podríen ser fatals. Ni vull fotre la cursa enlaire, ni vull tornar a trencar-me el colze.

Vaig baixant amb prudència i finalment arribo. Aquest avituallanent es especial. Hi ha amanida de tonyina, olives i blat de moro i algunes cadires. Aprofito per menjar-ne un bol, i de passada, ho faig assegut. El voluntaris em cuiden al màxim. m’ofereixen de tot i em diuen que demani el que sigui que ells m’ho preparen i m’ho porten. Que no m’aixequi, que després ja em tocarà fer-ho i serà per pujar el desnivell més bèstia de la cursa.
Literalment em diuen: “No et volèm enganyar, però et queda lo pitjor!”
Realment, aquest comentari no em fa mal. Ara mateix sóc invencible, res no em pot aturar. Se que tinc la cursa a la butxaca i res no ho pot canviar.

Un parell de quilòmetres d’aproximació per asfalt i pista i tres quilòmetres de pujada per salvar més de sis-cents metres de desnivell fins el Coll d’Arenes. L’ultim quilòmetre salvant tres-cents cuaranta metres de desnivell. Un 34% de pendent! Assasins!!!

Aquesta pujada s’em fa molt dura, vaig molt just de forçes i el sol pica fort. També fa un vent de por que complica l’ascensió. No em trovo malament, però la veritat es que vaig en una mena d’estat de semi-consciència. No puc pensar en coses cotidianes. Només en fer una passa rere l’altre i en no cometre cap errada. Un cop a d’alt, després de més d’una hora i mitja, me n’adono que he estat sota una concentració màxima, un estat mental que no havia viscut mai abans.

Un cop dalt, em tiro a terra i menjo quatre galates salades. Ja sóc a l’ultim avituallament. He imaginat moltíssimes vegades aquest moment. Ara ja tinc molta feina feta. Son les dues del migdia, fa disset hores que estic en dansa i “només” em queda baixar fins a Ordino. Bé, això és el que em pensava, doncs després d’aixecar-me, menjar una mica més i ompir la motxilla d’aigua, em poso en marxa i aviat veig que aquests deu quilòmetres de descens, potser em suposaràn més de dues hores! Tenia previst trucar a la familia per avisar amb dues hores d’antel·lació de la meva arrivada a Ordino i tenia previst fer-ho des d’aquest pic, però veig que no es raonable. Seguiré baixant i els trucaré a falta de vuit quilòmetres. Així ho faig, aprofito una lleugera pujada per treure el mòvil i trucar. No tinc forçes per una trucada massa larga, així que sóc directe i dic: “En dues hores aproximadament arribo a Ordino!”. Detecto certa preocupació i emoció a l’altre banda. Els meus estàn patint tan o més que jo alla baix…

Segueixo baixant i la cosa es posa molt tècnica. El minuts passen, però els quilòmetres no. Ja fa més d’una hora que baixo i calculo que vaig bé de temps. A falta de sis o set quilòmetres, el descens deixa els prats amb poca vegetació del cim, i s’endinsa a un bosc força tupit. Un corriol baixa amb força pendent, tot i disminuir-la a base d’anar fent esses molt marcades. Un scalextic letal pels meus quadriceps, que ja no poden més amb els meus seixanta-cinc quilos de pès.

En trenta minuts més, arrivo a un control de temps. Al terra hi ha escrit 3KM amb pedretes! Pregunto si hi ha asfalt fins el final i em diuen que si, l’ultim quilòmetre i mitg! Perfecte, tinc trenta minuts per fer tres quilòmetres i la metiat són d’asfalt. Si apreto durant el seguent quilòmetre i mitg, puc arrivar a meta abans de les cuatre, sense fer esperar massa a la família i per sota de dinou hores.

Aprentant a la baixada passo un corredor francès d’uns cinquanta anys amb una fisonomía molt similar a la del Marco Olmo i això em fa agafar un plus de velocitat. Les llagues dels peus em fan molt mal, les cames també i la cadera no para de queixar-se, però vaig ràpid. Arribo a l’asfalt, tinc vint minuts per recorrer un quilòmetre i mitg, vaig bé! Aquest ultim tram és fantàstic, tothom qui em creuo per Ordino m’aplaudeix i m’anima, però ho fan d’una manera diferent. No es com a altres curses, no és un simple aplaudiment per animar i fer festa. Es una mostra de respecte molt seriosa, es una manera de dir; Noi, quins collons!

Aviat veig la corva de meta, m’hi acosto, cada cop hi ha més gent, més aplaudiments, i aviat sento el meu nom. No el porto escrit al dorsal, així que es algú que em coneix. Es la meva dona que es allà, la primera! Sempre hi és! L’emoció em fa un nus a la gola, em costa respirar. Giro i encaro la recta de meta, tothom aplaudiex i crida, i a mi, no em surt una altre cosa que aplaudir-los a tots ells fins que paro de córrer.
Moltes gràcies a tots pel vostre reconeixement i per fer-me el camí una mica més planer amb els vostres ànims.

En el meu aplaudiment, hi van tots els agraiments a tota la gent que m’ha fet la cursa més fàcil desde l’inici. Als qui m’heu cridat, als voluntairs que m’heu ciudat, als salts d’aigua que m’han refrescat i a la noia francesa que en mitg del no res, m’ha agafat la mà per ajudar-me a pujar una roca molt grant i miran-me als ulls m’ha dit: Bon Courage!

A tots vosaltres i sobretot a tota la familia que m’heu acompanyat, uns fisicament i d’altres emocionalment, una abraçada molt forta! Tots heu estat patint molt desde la distànica i l’únic que puc fer, es dir-vos que us la dedico! Us dedico tot l’esforç i patiment.

Aquesta no serà l’última, però sens dubte, ha esta una experiència única i irrepetible.

Després de 18 hores i 45 minuts amb la millor companyia possible ;-)

Related posts

Leave a Comment